AI Catalunya
Grup d'educació
principal
objectius
materials
recursos
temes
documents
contacte
mapa
> principal > documents > història dels drets humans > l'esclavitud: una visió de conjunt
 Història dels drets humans
L'esclavitud: una visió de conjunt

En altres apartats es fan breus referències a l'esclavitud en diferents moments històrics i cultures: La informació d'aquesta pàgina i la continguda en els enllaços anteriors es complementen mútuament. A aquesta informació cal afegir-hi la de les altres pàgines sobre aspectes concrets de l'esclavitud:
L'existència de l'esclavitud i les seves característiques en un moment històric determinat és un indicador fonamental del tipus de moral i del grau de coherència ètica d'una societat. Igual que l'avanç del procés d'emancipació de la dona i el progressiu respecte dels drets dels infants, la negació del dret a esclavitzar altres éssers humans és una de les grans invencions morals de la humanitat.
"Quan va aparèixer l'home, l'univers es va ampliar amb invencions meravelloses i invencions malvades. En cap d'ambdues ocupacions ens hem concedit repòs."
José Antonio Marina i María de la Válgoma. La lucha por la dignitat. Anagrama, 2000.
Al llarg dels segles, la remota "invenció" de l'esclavitud es va arribar a naturalitzar fins al punt que les diferents societats van acabar oblidant que era només una invenció humana, i per tant només es va poder començar a plantejar la seva eradicació a partir de la progressiva concreció d'una nova invenció moral (la propagació de la qual al principi fins i tot podia ser penalitzada): la de que cap ésser humà estava legitimat, ni per un déu, ni per les tradicions, ni per les legislacions, per esclavitzar un altre ésser humà.

L'aparició de l'esclavitud es remunta segurament a l'època en què els avanços agrícoles van fer possible societats més complexes, en les quals resultava avantatjós disposar de la força de treball dels esclaus en les tasques agrícoles, mineres, o en la construcció dels grans edificis i les infrastructures en el cas de les grans civilitzacions.

"Pot dir-se que totes les nacions bàrbares o civilitzades, grans o petites, poderoses o febles, pacífiques o guerreres, sota les més diverses formes de govern, professant les religions més diferents, i sense distinció de climes i edats, han conegut l'esclavitud."
José Antonio Saco. Historia de la esclavitud (1875). Ed. Espuela de Plata. Salamanca, 2009 (p. 37)
Existien esclaus en temps de les diferents dinasties egípcies; era normal en les societats dels etíops, fenicis, hebreus, assiris, perses, babilonis i cartaginesos i, per descomptat, durant els llargs períodes de dominació de grecs i romans. Existien també entre les successives hordes bàrbares que van ocupar l'imperi romà, en les tribus del nord d'Àfrica anteriors a l'islam, en els regnes musulmans que es van anar gestant i expandint posteriorment, també a l'Àfrica negra, a les civilitzacions que van emergir en altres continents, a l'Índia i la Xina, a les civilitzacions precolombines asteca, inca i maia...

Des dels temps més remots l'ésser humà va percebre els membres d'altres grups humans com essencialment diferents, "menys humans". L'emergència de l'esclavitud es basa sobretot en aquesta percepció subjectiva, sense la qual seria impensable que un sistema social d'aquest tipus pogués estendre's i arrelar en tantes societats i durant tants segles.

"Els que ens creiem humans, sentim una confiança absoluta en la nostra identitat humana i en la nostra capacitat per reconèixer-la en els altres; (...) Tanmateix, l'actual és un concepte recent: la majoria de la gent de la majoria de societats al llarg de la major part de la història s'hauria quedat atònita davant una categoria tan universal. De fet, a moltes d'aquestes persones els hauria costat comprendre la paraula 'humà' o trobar alguna equivalència en els seus idiomes respectius, llevat com a forma de designar els membres del seu propi grup."
Felipe Fernández-Armesto. Breve historia de la humanidad. Ediciones B, Barcelona, 2005 (p. 13)
Les persones susceptibles de ser sotmeses a esclavitud eren "els altres": els membres d'altres pobles, cultures o religions (o les classes inferiors de la mateixa societat). Amb aquesta consciència de diferència i superioritat, quan les relacions de poder ho permetien i resultava avantatjós per al sistema econòmic dels més poderosos, l'esclavització dels en aquell moment més febles entrava dintre de la normalitat.

Durant segles les guerres van ser la principal forma d'obtenir esclaus. Als vençuts en els periòdics enfrontaments entre grups, ciutats o regnes per la disputa de territoris o recursos els esperava, segons la voluntat i les necessitats dels vencedors, l'esclavitud o l'execució. Situada en el seu context, es pot argumentar que en el seu moment l'esclavització dels vençuts va suposar un avanç, ja que era una alternativa al costum llavors generalitzat d'exterminar-los.

"En la presa de Jerusalem, també es va fer una espantosa carnisseria, i van ser esclavitzats cent mil infidels. A Cesària, els cristians van matar gairebé tots els homes, esclavitzant les dones. Quan el 1191, va caure Sant Joan d'Acre sota les armes de Ricard d'Anglaterra i de Felip, rei de França, milers de presoners musulmans van ser repartits entre aquests dos monarques. (...) Si en els casos fins aquí esmentats, la sort de les armes va afavorir els cristians, va haver-n'hi molts d'altres que els va ser adversa. Les guarnicions musulmanes d'Alep i Hamah van devastar, el 1135, els camps de Laodicea, i van esclavitzar nou mil persones, entre homes, dones i nens. Quan els turcs es van apoderar, el 1145, d'Edesso, ciutat de Mesopotàmia, setze mil cristians van caure sota el jou de l'esclavitud."
José Antonio Saco. Ibid (p. 196, 197)
Al costat dels presoners de guerra, cal situar com a font proveïdora d'esclaus les incursions realitzades amb l'objectiu específic d'aconseguir-los. Per exemple, a l'Antic Egipte, quan s'organitzaven expedicions per capturar esclaus etíops. O com passava al Mediterrani durant l'Edat Mitjana, quan els musulmans es dedicaven a assaltar naus i poblacions cristianes amb la finalitat d'aconseguir esclaus, mentre els cristians feien el mateix amb les naus i poblacions musulmanes. I a l'Àfrica, per part dels diferents regnes locals, durant l'època del comerç atlàntic, amb l'objectiu de satisfer i beneficiar-se de la creixent demanda europea.

D'altres causes d'esclavitud en les diferents èpoques i cultures eren la comissió d'algun delicte castigat amb aquesta pena, el pagament amb la pròpia llibertat dels deutes contrets, la venda de la pròpia persona en temps de grans escassedats (o la venda dels fills), la pràctica d'una religió diferent a l'oficial, etc. I, és clar, el naixement, ja que pràcticament en totes les societats esclavistes, l'esclavitud era hereditària: els fills dels esclaus seguien sent-ho, seguien pertanyent als amos dels seus pares.

Durant segles, en moltes societats els esclaus van ser considerats "coses", "peces". Podien ser marcats amb ferros roents (de vegades a la cara), com si fossin bestiar.

"(...) els indis de la província de Tepeaca es van revoltar (...) Cortés, amb els seus capitans, reunits en consell de guerra, van decidir que aquells indis fossin castigats. Els va atacar, els va vèncer, va fer algunes incursions per aquelles terres, i més de dos mil van ser ferrats com a esclaus, marcant-los amb la lletra G, que significava guerra (...) El 1522, es va alçar la província de Tututepec (...) Cortés va reunir els indis, va penjar al senyor de Tututepec i el cap de l'exèrcit, i va esclavitzar i ferrar fins a dues-centes persones (...)"
José Antonio Saco. Ibid (p. 402, 405)
Si intentaven fugir els podien tallar les orelles o el nas, o matar-los si reincidien.
"A l'esclau fugitiu que s'hagi escapat durant un mes, a partir del dia que el seu amo ho denunciï a la justícia, se li tallaran les orelles i se li marcarà una flor de lis en el muscle; en cas de reincidència d'un altre mes, igualment a partir del dia de la denúncia, se li tallarà la sofraja i se li marcarà amb una flor de lis l'altre muscle; i la tercera vegada serà castigat amb la mort."
Codi Negre, article 38. Lluís XIV. 1685
www.liceolocarno.ch/Liceo_di_Locarno/materie/biologia/martinica/code_noir.html (2010)
En segons quines cultures eren castrats, si es considerava que amb això s'adequarien millor a les tasques que es pensava encomanar-los.
"Una característica del comerç d'esclaus islàmic, absent en el comerç l'Atlàntic, era l'interès pels eunucs destinats a guardar els harems de les monarquies africanes i de l'imperi otomà (...) al Sudan occidental era una pràctic corrent la castració de joves esclaus (...) les pèrdues de vides en aquestes operacions eren considerables."
Hugh Thomas. La trata de esclavos. Ed Planeta, Barcelona, 1998 (p. 379)
O se'ls destinava a l'esbargiment sexual dels seus propietaris.
"L'esclau respon amb el seu cos al càstig, la tortura o la violència carnal i, en aquest últim cas, l'estupre es converteix en una forma de vida quotidiana en la vida grega. (...) la iconografia dels gots grecs documenta l'existència de relacions sexuals entre amos i esclaves -amb freqüència nenes-, però aquestes es consideren incloses en el marc de les relacions de propietat i de l'estructura jeràrquica característiques de la societat grega clàssica."
G. Bravo. Sobre mujeres y, además, esclavas.
revistas.ucm.es/ghi/02130181/articulos/GERI0101110737A.PDF (2010)
El component sexual marca una clara distinció entre l'esclavitud soferta pels homes i les dones. Les segones patiran una esclavitud doblement penosa, ja que al treball forçós i a la falta de llibertat se li sumarà l'agreujant de ser utilitzades de forma generalitzada com a objectes sexuals. Fins i tot en aquells casos que es permeti als esclaus formar famílies (en moltes ocasions la segregació serà absoluta i les relacions entre esclaus i esclaves impossible), les dones sovint seguiran estan exposades i sotmeses als desitjos sexuals dels amos. En el cas d'esclaves acabades de capturar, el recurs a les violacions, amb la finalitat de aterrir les captives i anul.lar la seva capacitat de resistència, serà utilitzat amb freqüència pels captivadors per a sotmetre-les a un estat d'indefensió i submissió absolut. L'esquinçament del món emocional de les dones sotmeses a l'esclavitud es completarà amb el tracte que rebran els fills que engendrin: esclaus des del moment de néixer, podran ser venuts si així li convé al seu propietari, separats de les seves mares per sempre i, en el cas de les nenes, utilitzades des de petites també com a objectes sexuals."
"Les violacions començaven en el mateix camí de deportació, amb el propòsit de lliurar-les absolutament derrotades psicològicament i disposades a acceptar-ho tot. Encara que l'explotació sexual comptava molt, no per això s'esperava menys d'elles un treball productiu. (...) El matrimoni entre esclaus no suposava ni una mica de llibertat. A Mali els amos seguien mantenint relacions sexuals amb les dones. (...) L'amo de la dona conservava tots els drets sobre els fills que eventualment venia, fins a la tercera generació."
Jean-Michel Deveau. Mujeres esclavas de todos los tiempos; capítol 3, El trabajo de las mujeres esclavas en África. Ediciones Martinez Roca, Barcelona, 2001 (p. 63, 77, 78)
L'esclavitud s'ha imposat per part d'uns i l'han patit uns altres de formes molt heterogènies, segons les èpoques i les cultures. No només pels motius pels quals es podia arribar a patir, sinó també per les condicions de l'esclavitud en cada cas: la duresa del tracte i del treball, el fet de ser esclaus rurals o urbans, públics o privats (pertanyents a l'estat o a particulars), la possibilitat o impossibilitat de formar una família, el futur dels fills, les eventuals oportunitats d'emancipació... Amb tantes variables, es fa palès que l'esclavitud no ha estat una condició amb unes característiques clarament delimitades, sinó que existeix tota una gradació de submissions que van de les condicions més degradants i dures fins a d'altres més benignes.

Dintre d'aquest ventall de modalitats, cal incloure per exemple els serfs de la gleva, que a Europa en teoria van substituir els esclaus durant l'Edat Mitjana. Serfs de la gleva que, al seu torn, en funció del país i de l'època, també van estar subjectes a condicions molt diferents, en ocasions d'extrema duresa i equiparables a la més rigorosa esclavitud. Diem que en teoria l'esclavitud va desaparèixer desplaçada pels serfs de la gleva perquè la veritat és que sobretot als països meridionals, Espanya inclosa, van coexistir serfs i esclaus, els segons proporcionats pels constants enfrontaments amb els regnes musulmans.

Una altra mena especial d'esclaus, durant els primers temps de les colònies americanes del nord, van ser els "indentured", els semiesclaus, els blancs que es van traslladar a les colònies britàniques amb contractes equiparables a l'esclavitud, uns contractes d'una durada de deu anys passats els quals recobraven la llibertat. El seu equivalent a les colònies franceses van ser els "engagés". Els "coolies", d'origen asiàtic, també van ser utilitzats, en condicions semblants, en diferents colònies americanes i d'altres continents.

La història de l'esclavitud és també la història de les fugides d'esclaus. Ja fos per la natural ànsia de llibertat, o a causa de les inhumanes condicions d'explotació laboral i desestructuració familiar a les quals en moltes ocasions eren sotmesos els esclaus, les fugides molts cops eren habituals, com demostren les disposicions per a castigar-les severament amb les que comptaven totes les societats esclavistes, des de Mesopotàmia fins a les colònies americanes, passant per Grècia, Roma, els regnes europeus durant l'Edat Mitjana, els països àrabs, etc. No obstant això, les fugides normalment tenien poques possibilitats de prosperar, ja que d'una banda la llunyania dels països d'origen feia molt improbable el seu retorn, i de l'altre les mesures de control establertes per les societats esclavistes per localitzar els fugitius feien que en la majoria dels casos els esclaus fossin capturats un altre cop. En la pràctica, la majoria dels esclaus que aconseguien la llibertat ho feien a través de la manumissió, més o menys accessible segons les diferents societats esclavistes.

Les revoltes organitzades van ser un altre recurs, més esporàdic, per aconseguir la llibertat. Fins al segle XVIII les rebel·lions no van anar contra el sistema esclavista imperant, que no es qüestionava, sinó a favor de la pròpia llibertat. Les més importants rebel.lions estan recollides en els relats històrics, com les que les legions romanes van reprimir a Etrúria, Apúlia i Sicília durant el segle II aC., o les nombroses que van protagonitzar els esclaus negres en les diferents colònies americanes. Moltes societats esclavistes les van viure en algun moment:

"Els zanj van protagonitzar la resistència més destacada contra l'esclavitud àrab. Eren esclaus procedents en la seva majoria d'Àfrica Oriental, que van ser obligats a treballar en les terribles i humides salines de Shatt-al-Arab, prop de Bàssora, en l'actual Iraq. Conscients del seu gran nombre i de les condicions opressives de treball, els zanj es van revelar en tres ocasions. La més gran d'aquestes rebel.lions es va perllongar des de l'any 868 fins el 883, període durant el qual van infligir una derrota rera l'altra als exèrcits àrabs enviats per reprimir la revolta."
Owen Alik Shahadah. El islam y la esclavitud en las sociedades árabes y africanas.
www.libreria-mundoarabe.com/Boletines/n%BA69%20Mar.09/EsclavitudSociedadesArabes.htm (2010)
Les societats esclavistes han buscat sempre els arguments necessaris per justificar la seva conducta: la suposada inferioritat intel.lectual, moral o religiosa dels esclaus, el dret dels vencedors a esclavitzar els vençuts, el dret del creditor a cobrar amb la llibertat del deutor, el dret de l'Estat a castigar segons quins delictes amb l'esclavització del transgressor...

Els arguments s'han adaptat als moments històrics. Així, per exemple, en iniciar-se l'expansió colonial europea, la trobada amb éssers humans de característiques morfològiques i culturals fins llavors desconegudes, considerades pels europeus més primitives, menys evolucionades, va provocar l'aparició d'un racisme presumptament científic, suposadament basat en l'observació objectiva de la realitat, que va servir de justificació tant per a la mateixa colonització com per a la subsegüent submissió dels habitants dels territoris ocupats. Aquest racisme pseudocientífic va ser adoptat i adaptat, ja en el segle XX, pel nacionalsocialisme alemany, amb el conegut resultat dels camps de treball forçat i extermini.

"He observat ja que, de tots els grups humans, els que pertanyen a les nacions europees i a la seva descendència són els més bells. (...) Posseeixen tots els homes, en idèntic grau, el poder il.limitat de progressar intel·lectualment? Dit en d'altres paraules, posseeixen les diferents races humanes la facultat d'igualar-se unes amb les altres? (...) Sobre ambdós punts contesto negativament. (...) La varietat melànica és la més humil i es troba en el més baix de l'escala. El caràcter d'animalitat imprès en la forma de la seva pelvis li imposa la seva destinació a partir del moment de la concepció. (...) El que desitja és menjar, menjar amb excés, amb furor; no hi ha repugnant carronya indigna de ser engolida per ell."
Comte de Gobineau. Ensayo sobre la desigualdad de las razas humanas (1854). Editorial Apolo, Barcelona, 1937 (p. 117, 119, 149)
Fragment ampliat
Des d'un altre punt de vista, en diferents moments s'ha utilitzat allò que per les societats esclavistes era una justificació irrebatible: "el funcionament d'una societat esclavista és inviable sense esclaus, per tant, no es pot abolir l'esclavitud". És a dir, en lloc de preguntar-se quin model de societat s'hauria de crear de manera que per al seu sosteniment no sigui necessària l'esclavitud d'una part de la població, es passa directament a justificar l'esclavitud com a forma de garantir les característiques (comptat i debatut, els privilegis de la població lliure) de la societat existent. És un argument pedestre, però va ser compartit per grans pensadors, entre ells el lúcid Aristòtil.

Durant el segle XIX, durant els processos abolicionistes dels diferents països europeus i americans, aquest va ser també un argument de pes, preocupats pels perjudicis econòmics que l'abolició de l'esclavitud ocasionaria. Per exemple, a mitjan segle XIX, en el Parlament espanyol es van enfrontar els arguments dels abolicionistes amb els interessos dels hisendats cubans propietaris d'esclaus. I unes dècades abans, a principis de segle, en el Parlament anglès va passar el mateix, es van enfrontar llavors els abolicionistes i els traficants anglesos amb seu en els ports de Liverpool i Bristol.

La gran batalla de la lluita contra l'esclavitud va consistir en generalitzar la idea que no hi ha diferents categories d'éssers humans, i que per tant, ningú pot ser esclavitzat. Aquest aspecte ideològic va anar acompanyat a partir del segle XIX d'altres aspectes més prosaics. Per exemple, la constatació que el treball de les persones lliures pot resultar més productiu a causa de la seva major incentivació i eficiència laboral, una cosa que ja havia afirmat Adam Smith a "La riquesa de les nacions" (1776).

A aquesta major productivitat cal sumar-li la inseguretat que comportaven les societats esclavistes, obligades a mantenir sistemes repressors. La desproporció en moltes colònies entre el nombre de blancs i esclaus feia que els primers visquessin cada vegada més sota l'amenaça de la rebel.lió, en constant tensió i temor.

La idea abolicionista es va anar gestant amb gran lentitud, amb dificultats, al llarg de segles, amb avanços i reculades, culminant primer en el segle XIX amb l'abolició de l'esclavitud a la majoria dels països. I en el segle XX amb la proclamació de la Convenció sobre l'esclavitud de 1926, promoguda per la Societat de Nacions (actualitzada per les Nacions Unides el 1953) i la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, que en el seu article 4 sentencia que "l'esclavitud i el comerç d'esclaus estan prohibits en totes llurs formes".

D'altra banda, la història de l'abolició de l'esclavitud posa de manifest un fet molt important, aplicable a més aquí i ara en relació tant a les actuals formes d'esclavitud com a qualsevol altra violació dels drets humans. José Antonio Marina conclou el capítol sobre l'esclavitud de la seva obra "La lluita per la dignitat" referint-se a aquest aspecte:

"Els afectats per una situació que consideren injusta es rebel.len. No només volen la seva llibertat real, sinó que es reconegui el seu dret a ser lliures. Els esclaus, no obstant això, per la seva situació econòmica, educativa, no podien barallar-se eficaçment per les seves pretensions. Van ser altres persones, compadides pel seu dolor o indignades pel que van considerar un atemptat a la dignitat humana, les que es van obstinar a canviar les creences establertes que acceptaven l'esclavitud com un fet natural."
És una reflexió que convida a la implicació. El coneixement dels fets del passat es torna productiu quan ens ajuda a construir un present millor. En el qual la llibertat i la igualtat de tots els éssers humans siguin reconegudes i en què la fraternitat permeti a més que siguin respectades.

La història de l'esclavitud és una història inacabada. Perquè al costat de les solemnes declaracions de les Nacions Unides segueixen existint tant formes ancestrals d'esclavitud (com a Mauritània o Sudan, amb una important proporció de població negra en mans d'amos àrabs), com d'altres noves formes de dominació o submissió, de les quals tampoc estan exemptes les societats més democràtiques (com el tràfic de dones destinades a la prostitució).

Per comprovar-ho, només cal estar atent als informes de les organitzacions de drets humans (com Anti Slavery International, Amnistia Internacional, Human Rights Watch...), o a algunes notícies que de forma periòdica apareixen en els mitjans de comunicació.

"L'esclavitud no és un horror feliçment relegat a l'oblit, sinó que segueix existint en tot el món, fins i tot en països desenvolupats com França i Estats Units. Per tot el planeta, els esclaus treballen, suen i pateixen. Probablement, les sabates que portes posades i la catifa que estàs trepitjant han estat fabricats per esclaus al Pakistan. Probablement, els esclaus del Carib han posat el sucre en la teva cuina i les joguines en les mans dels teus fills. A l'Índia, probablement han confeccionat la camisa que llueixes i han polit l'anell que duus al dit. El seu treball no és remunerat."
Kevin Bales. La nueva esclavitud en la economía global. Siglo XXI. Avanç editorial publicat a La Vanguardia, 25-6-00
Fragment ampliat
Altres textos sobre l'esclavitud
El 2 de desembre se celebra el Dia internacional de l'abolició de l'esclavitud, amb el qual les Nacions Unides volen recordar tant la història passada com alertar sobre la noves modalitats d'esclavitud i tràfic de persones existents avui dia.

torna a l'inici