Principal > Documents > La Declaració Universal - ÍNDEX

La Declaració Universal dels Drets Humans

L'oposició a la Declaració Universal


Quan es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, Aràbia Saudita es va abstenir a l'hora de votar. Durant el procés de redacció, ja havia manifestat les seves discrepàncies a causa de les dificultats d'harmonitzar el text que s'estava gestant amb els principis de la Llei Islàmica.

El 1981, dos anys després de la revolució iraniana, el nou representant d'Iran a les Nacions Unides va afirmar que la Declaració Universal era fruit de la tradició occidental judeocristiana, i que en cas de discrepància i d'haver d'escollir entre la Declaració Universal i la Llei Islàmica, Iran triaria sempre la segona.

El Consell Islàmic d'Europa, una organització amb seu a Londres afiliada a la Lliga Musulmana Mundial, va presentar el 1981 la Declaració Islàmica Universal dels Drets Humans. El 1990, la XIX Conferència Islàmica celebrada a el Caire va promulgar la Declaració dels Drets Humans a l'Islam. El 1994, el Consell de la Lliga d'Estats Àrabs va aprovar la Carta Àrab de Drets Humans. Aquests tres documents sotmeten els drets humans a la Llei Islàmica, tot entrant en conflicte amb principis recollits a la Declaració Universal de les Nacions Unides de 1948. Per exemple, la llibertat religiosa proclamada a la Declaració Universal no és compatible amb la condemna de l'apostasia que formula la Llei Islàmica.

S'argumenta també que el 1948 les Nacions Unides estaven dominades pels països occidentals, i que els països que es van adherir posteriorment a les Nacions Unides no van tenir la possibilitat d'opinar sobre el contingut de la Declaració Universal. Però també és cert que els autors de la Declaració Universal van tenir la gran visió i l'amplitud de mires necessàries per a abordar la redacció d'un text amb clara i irrenunciable vocació d'universalitat, sens dubte perfectible, però no mutilable.

La postura dels països islàmics és el desafiament més important contra les pretensions d'universalitat de la Declaració Universal. Però no ha estat l'únic: països asiàtics i del tercer món han sol·licitat que els drets humans siguin examinats en el context històric i cultural de cada país o civilització. Alguns, argumentant que les seves societats estan estructurades tradicionalment a partir dels deures i no dels drets. Són exemples del que es denomina relativisme cultural. El 1992, la Declaració Final de la Conferència dels 108 Països No Alineats, celebrada a Djakarta, destacava "les diferències entre cultures", assumint que s'havia de reconèixer la diversitat en la interpretació dels drets humans.

Des d'una altra perspectiva, durant la dècada dels 80 del segle passat, en un ambient de neoliberalismo extrem, alguns països occidentals qüestionaven la validesa de la inclusió dels drets econòmics i socials en els instruments nacionals i internacionals de drets humans. Aquesta postura persisteix encara en alguna mesura actualment: el 2007, arran d'un article publicat a The Economist en el qual es criticava Amnistia Internacional per haver assumit treballar també en la defensa dels drets econòmics i socials, es va generar un nou debat sobre aquest tema.

El 1993, per tal de reafirmar els principis de la Declaració Universal, les Nacions Unides van organitzar a Viena la Conferència Mundial de Drets Humans. Els 171 estats participants van adoptar la Declaració de Viena, en la qual es ratificava la universalitat de tots els drets humans: "La naturalesa universal d'aquests drets i llibertats és inqüestionable".

Totes les cultures tenen codis morals relatius a la forma de com tota persona mereix ser tractada. Totes les societats han intentat definir el concepte de justícia fonamental. El caràcter sagrat de la vida i la dignitat humana i la importància de la justícia i el bon tracte a les persones és un tema recurrent en totes les tradicions filosòfiques o religioses de tot el món.

"Que la Declaració no fos redactada a Birmània i pel poble birmà sembla, si més no, una raó insuficient per a rebutjar-la. Si s'ha de negar la validesa de les idees i creences fora de les fronteres geogràfiques del lloc d'on procedeixen, el budisme quedaria confinat al nord de l'Índia, el cristianisme a una estreta franja de l'Orient Mitjà i l'islamisme a Aràbia."
Daw Aung San Suu Kyi, opositor birmà als anys 90 del segle XX
Molt sovint, rere les reivindicacions de les particularitats culturals s'encobreixen polítiques o costums despòtics o humiliants per a determinats sectors socials.

La cultura no és estàtica; canvia i evoluciona constantment com a conseqüència de la seva interacció amb altres cultures. Que una tradició determinada pugui haver ressaltat algunes normes en el passat no impedeix que noves realitats la vagin remodelant. Tots els canvis culturals que reverteixin en una major protecció dels drets de les persones són saludables. I, al contrari, totes les característiques culturals que justifiquin el manteniment de costums discriminatoris, humiliants o violents contra determinats sectors socials són denunciables, i és desitjable que siguin abandonats. Independentment que aquestes particularitats culturals siguin pròpies de països occidentals, orientals o de qualsevol latitud.

Per exemple, en el cas de les dones, massa sovint la cultura, la tradició o la religió justifiquen pràctiques que limiten i perjudiquen les seves vides. També en els països occidentals. Tal com deia Gro Harlem Bruntland, antiga primera ministra de Noruega:

"La violència contra les dones, també anomenada violència domèstica, es pot dir que forma part d'un 'model cultural' en la majoria de societats, inclosa la meva."
La diversitat cultural, no obstant això, d'entrada sempre és enriquidora: el seu únic límit és el respecte als drets de les persones. Quan aquest respecte s'assegura, la contribució de les diferents cultures, tant a nivell local com mundial, enriqueix també la nostra comprensió dels drets humans. De fet, quan la Declaració Universal defensa la llibertat de pensament i de creences, així com el dret a no ser discriminat a causa del sexe, la raça, l'idioma o qualsevol altra condició, el que fa és precisament defensar la diversitat cultural i religiosa.

La defensa de la universalitat de la Declaració Universal, així com de la indivisibilidat del seu contingut, actualment ha de ser un objectiu irrenunciable de la humanitat.


torna a l'inici