[...]

Ara sóc un captiu. El meu cos és entre barrots dins d'una masmorra, el meu esperit és empresonat en una idea. Una horrible, sangonosa, implacable idea! Només tinc un pensament, una convicció, una certesa; condemnat a mort!
Faci el que faci, sempre és aquí, aquest pensament infernal, com un espectre de plom al meu costat, sol i gelós, foragitant tota distracció, cara cara amb mi, miserable, sacsejant-me amb les seves dues mans de glaç quan vull girar el cap o tancar els ulls.

[...]

M'he dit:
--Ja que tinc la possibilitat d'escriure, per què no ho he de fer?

[...]

¿Potser aquesta lectura farà que la mà se'ls torni menys lleugera quan, alguna altra vegada, es tracti de llençar un cap que pensa, un cap d'home, en el que ells anomenen la balança de la justícia? ¿Potser no han reflexionat mai, els malaurats, en aquesta lenta successió de tortures que comporta la fórmula expeditiva d'una condemna a mort?

[...]

És per avui!
El director de la presó en persona acaba de fer-me una visita. M'ha demanat en què podria ser-me agradable o útil, ha expressat el desig que jo no tingués res per plànyer-me a causa d'ell o dels seus subordinats.

[...]

Tanmateix, una vegada la vaig entreveure.
Passava per la plaça de Grève, en cotxe, un dia cap a les onze del matí. De sobte, el cotxe s'aturà.

Hi havia una gentada a la plaça. Vaig treure el cap per la portella. Un populatxo omplia la Grève i el carrer, i homes i dones i infants estaven drets sobre el parapet. Per sobre els caps, es veia una mena d'estrada de fusta vermella que tres homes aixecaven.

Un condemnat havia de ser executat aquell mateix dia, i es bastia la màquina.
Vaig girar el cap abans d'haver vist res. Al costat del cotxe, hi havia una dona que deia a un infant:

--Mira! el ganivet llisca malament, ara engreixaran la ranura amb un cap de candela.

És probablement aquesta la feina que realitzen avui. Acaben de tocar les onze. Sens dubte, estan engreixant la ranura.

[...]

Diuen que no és res, que no es pateix, que és una fi dolça, que la mort d'aquesta manera és ben simplificada.

Oh! ¿Què és, doncs, aquesta agonia de sis setmanes i aquesta ranera de tot un dia? ¿Què són les angoixes d'aquest jorn irreparable que s'escola tan lentament i tan de pressa? ¿Què és aquesta escala de tortures que desemboca al patíbul?

[...]

I a més, n'estan segurs, que no es pateix? Qui els ho ha dit? S'ha sentit mai a dir que un cap tallat s'hagi alçat sagnant sobre el paner, i que hagi dit al poble: això no fa mal?

[...]

¿S'ha posat mai només en el pensament, en el lloc de qui s'hi troba, en el moment en què el pesat tallant que cau mossega la carn, trenca els nervis, esclafa les vèrtebres?

[...]

Es llogaven fustes, cadires, bastides, carros. Tot era ple d'espectadors. Alguns mercaders de sang humana cridaven ensordidorament:

--Qui vol un lloc?

[...]

Oh! aquesta multitud horrible amb els seus crits de hiena!

[...]