Amnistia Internacional Catalunya, Grup d'educació
 Judicis justos  > Índex de textos sobre judicis justos

El llop calumniat. Els judicis justos i el dret dels acusats a ser escoltats
Lief Fearn. Adaptació del text publicat per Education Projet, de la Secció Anglesa d'Amnistia Internacional, el 1988
El bosc era la meva llar. Jo hi vivia, i en tenia cura, i intentava mantenir-lo net i arreglat.
Aleshores, un matí assolellat  mentre jo recollia brossa que havia deixat algun excursionista, vaig sentir unes passes. Em vaig amagar darrera d'un arbre i vaig veure una noia més aviat lletja que venia pel camí, amb una cistella. La nena em va semblar sospitosa per la manera tan curiosa com anava vestida, tota vermella i amb el cap cobert amb una caputxa, com si no volgués que ningú sabés qui era. Naturalment la vaig aturar per saber-ne alguna cosa. Li vaig preguntar qui era, on anava, d'on venia, i tot això. Cantant i ballant, em va explicar una història sobre la seva àvia a qui, segons va dir, anava a veure, amb una cistella de menjar. En principi semblava una persona honrada, però era al meu bosc i la veritat és que tenia una pinta sospitosa amb aquella roba estranya; així que vaig decidir ensenyar-li la serietat de creuar el bosc fent cabrioles, disfressada i sense avís previ.

Vaig deixar que la nena seguís el seu camí, i jo vaig córrer a casa de l'àvia. Quan li vaig explicar el meu problema, la bona dona va convenir amb mi que la seva néta necessitava una lliçó. Va estar d'acord en amagar-se fins que jo la cridés, i es va ficar sota el llit. Quan va arribar la nena, la vaig convidar a passar al dormitori, on jo era al llit i vestit com l'àvia. Ella va entrar, tota vermelleta, i va dir alguna cosa molt desagradable sobre les meves grans orelles. Com que ja m'han insultat altres cops així, m'ho vaig prendre tan bé com vaig poder i li vaig dir que les meves orelles grans m'ajudaven a sentir-la millor. El que li volia dir és que l'apreciava i volia posar molta atenció al que estava dient; però a continuació se'n fum dels meus ulls sortints. Es poden fer una idea de com m'estava posant aquella neneta, que semblava tan educada i després tan desagradable. De totes maneres, vaig continuar amb la meva política de posar l'altra galta i li vaig dir que els meus ulls grans servien per a veure-la més bé. Però l'insult posterior, de veritat que em va arribar a l'ànima. Ja saben el problema que tinc amb les dents sortints; bé, doncs la nena em vaig deixar anar una broma molt insultant sobre això. Sé que m'hauria d'haver controlat, però el cert és que vaig saltar del llit i li vaig grunyir que les meves dents servirien per a menjar-me-la millor.

Bé, parlant seriosament, tothom sap que mai cap llop no es menjaria una neneta, però la molt estúpida es va posar a córrer per tota la casa, xisclant, i jo al darrera, per a tranquil·litzar-la. M'havia tret ja la roba de l'àvia, però això només va empitjorar les coses. I de cop s'obre la porta, amb virulència, i apareix un llenyataire enorme, amb la seva destral. El vaig mirar i em vaig adonar que m'havia fotut en un bon embolic, així que vaig saltar per la finestra, que era oberta.

Tant de bo que la història hagués acabat així.

Però la fresca de l'àvia mai no va explicar l'altra versió de la història, i ràpidament va córrer la veu que sóc un element dolent i agressiu. Tothom va començar a evitar-me. No sé que haurà estat de la nena amb l'estrambòtica caputxeta vermella, el que sí sé és que jo no he tornat a viure feliç després de trobar-me-la.